dimarts, 19 de juny del 2018

ÒSCAR MURCIANO: «COS A TERRA, QUE ENS DISPAREN PAU SOCIAL»




Aquestes setmanes, i fora de l’atenció principal dels focus mediàtics, s’estan definint tres grans pactes dels quals tindrem notícia un cop tancats, novament simbolitzats amb alguna de les acostumades fotografies de rigor. Govern, patronal i sindicats majoritaris es donaran la mà per enèsima vegada i celebrarem acords d’estat més grans, tots junts, remant en la mateixa direcció.

Un d’aquests pactes estatals és un altre acord de negociació col·lectiva, un document on, teòricament, sindicats majoritaris i patronals defineixen els punts que es considera que han de ser el model per als convenis sectorials. A la pràctica, es tracta de les condicions que tenen com a objectiu reduir la conflictivitat laboral en les diferents negociacions.

És curiós perquè, fins a on jo sé, és precisament la mobilització el que permet anivellar aquestes taules i arrencar concessions rellevants. Es tracta d’un model de pacte social que acumula grans èxits en anteriors edicions, com ara la desvinculació de l’IPC com a barem per als increments mínims de conveni i l’aposta per retribucions flexibles i no consolidables.

El segon gran acord que s’està cuinant és la modificació d’alguns aspectes de la reforma laboral del 2012, que va provocar la pitjor caiguda de les condicions laborals de la classe treballadora dels darrers 30 anys. I és que ara passem de derogar-la sencera a acceptar només retocar alguns aspectes mentre es consoliden els altres.

Finalment, el Pacte de Toledo (partits, sindicats majoritaris i patronals) està enllestint petits retocs per anar tirant amb un ¬model sostingut de pensions ínfimes i pitjors condicions per al futur. Cal tenir ben present que l’increment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys té la signatura del partit que ara governa i els mateixos sindicats que formen part d’aquesta negociació.

Empíricament, els resultats de dècades de pau social són prou clars: segons l’Eurostat, l’estat espanyol és el país amb més desigualtats de tota la Unió Europea; l’any 2017, els beneficis empresarials van créixer un 9,2%, mentre que el salari mitjà ho va fer un 0,1%; i el nombre de rics a l’estat espanyol creix un 60% des de la crisi, mentre que les persones en situació de pobresa han passat del 19,7% al 22,3%. Amb aquestes regles del joc algú està guanyant, certament, i no som nosaltres.

Potser la causa la podríem trobar en la contenció conscient del conflicte: les hores de vaga estan en mínims històrics si exceptuem aquest darrer any, en què l’empenta de sindicats alternatius, amb una força creixent, ha permès incrementar-ne el nombre. I amb aquest increment han arribat victòries reals i tangibles sobre l’empresariat. Tothom que militi en un sindicat sap com de difícil és organitzar una vaga, i si la plantilla n’ha perdut el costum, encara més. 

Aquesta pau social que és venuda com un valor en si mateix és en realitat la cadena que ens manté lligades a un terreny de joc on només optem a rebre engrunes. Una pista del que cal fer: ja que els poders econòmics posen tanta cura a contenir el conflicte, potser és conflicte el que han de tenir. I sent així, qui l’intenti desactivar afavoreix un bàndol que no és el nostre.

Òscar Murciano

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada