EXPOSICIÓ I
XERRADES SOBRE DONES ANARQUISTES I FEMINISME A TERRASSA
L'Arxiu Comarcal
del Vallès Occidental i Arxiu Històric de Terrassa va acollir entre els dies 9
i 17 de gener d'enguany, a proposta del SAD de la CGT de Terrassa, la mostra Mujeres en el anarquismo español,
gairebé un centenar de biografies de dones anarquistes —presentades en 29 panells
organitzats en sis blocs que responen a diferents etapes— que homenatgen els
milers de dones anònimes que amb la seva militància i compromís ideològic han
contribuït a forjar la història del moviment llibertari i també de la lluita
per l'emancipació de la dona.
Coincidint amb
la inauguració, la historiadora Laura Vicente va oferir la conferència «Història en femení: dones anarquistes (1870-1980)»,
en què va repassar la trajectòria de les dones llibertàries a Espanya des del
segle XIX fins a la Transició.
Laura Vicente va
començar la seva conferència indicant que al segle XIX i el primer terç del XX la
situació de la dona estava condicionada tant unes lleis que establien el domini
masculí i la inferioritat femenina com per uns mecanismes culturals de control
social fortament discriminadors, i que a causa d'això la dona patia dificultats
per accedir a la propietat, a l'educació i al treball com si fos, des del punt
de vista jurídic, una eterna menor d'edat, ja que per ser present a l'espai
públic depenia sempre d'un home, ja fos el pare, un germà, el marit o el fill
gran.
La Segona
República va suprimir les lleis sobre les quals s'assentava aquesta
subordinació, però el franquisme va fer marxa enrere en la igualtat entre els
dos sexes davant la llei i va impulsar el model de dona que podem anomenar «l'àngel
de la llar», l'estereotip de la domesticitat segons el qual la seva funció exclusiva
és la maternitat i el seu paper a la família — fins i tot en contra de la raó i
la seva pròpia salut— és la dedicació als altres amb una abnegació silenciosa. Tret
d'aquells cinc anys —va indicar Laura Vicente—, la dona a Espanya només fa 40
anys que viu en un estat amb lleis igualitàries, però per desgràcia bona part del
discurs de la domesticitat ha perdurat fins avui.
Les primeres veus
que denunciaven l'opressió de la dona es van alçar ja cap al 1830, vinculades
al socialisme utòpic i al pensament il·lustrat. Més tard, les reivindicacions
feministes van ser assumides per algunes dones que, des de l'ideari republicà, van
qüestionar la influencia negativa de l'Església catòlica i van centrar les
seves crítiques en els fonaments de la institució matrimonial, alhora que
plantejaven una nova forma d'entendre les relacions amoroses basada en la
llibertat i l'autonomia femenina aconseguida sobretot a través de l'accés a
l'educació i al treball.
A la dècada del
1870 una part d'aquestes dones republicanes va evolucionar cap a
l'internacionalisme. Entre aquestes cal destacar la figura de Guillermina Rojas
Orgis, que el 1871 va clamar en un míting de Federación Regional Española de la
Primera Internacional en contra de la família i el matrimoni burgesos. Laura
Vicente va recordar com la mateixa FRE, imbuïda per les reivindicacions
femenistes, va emetre el 1872 un dictamen en què proclamava: «La mujer es un ser libre e
inteligente, y por lo tanto responsable de sus actos, lo mismo que el hombre;
pues si esto es así, lo necesario es ponerla en condiciones de libertad para
que se desenvuelva según sus facultades. Ahora bien, si relegamos a la mujer
exclusivamente a las faenas domésticas, es someterla, como hasta aquí, a la
dependencia del hombre, y por lo tanto quitarla su libertad».
Uns pocs anys
després va començar l'activitat militant de Teresa Claramunt i Teresa Mañé, dues
de les veus femenines més destacades de l'anarquisme espanyol. La primera,
feminista a partir de l'experiència quotidiana, va participar activament en la
constitució d'organitzacions de dones treballadores, i la segona que era feminista
a partir de la reflexió racional era partidària d'organismes mixtos... però
totes dues criticaven l'arquetip femení conservador i defensaven un feminisme
social basat en l'accés a l'educació i al treball, i que el fet de que la naturalesa
femenina fos diferent de la masculina, no s'havia de traduir en una
subordinació de la dona a l'home. Cap d'elles va fer servir l'expressió
«sistema patriarcal», però tenien clar que l'estructura d'una societat
autòritaria i explotadora es basteix sobre la diferència de drets entre homes i
dones.
A final del
segle XIX i començaments del XX —va prosseguir Laura Vicente— es podia trobar
un bon estol de dones anarquistes i lliurepensadores que des de diferents
pressupostos coincidien en la necessitat del control de la natalitat, d'una
nova ètica sexual, de la lluita contra la repressió sexual i d'una educació
laica, mixta i integral.
Dins del
Moviment Llibertari hi havia força dones que defensaven el feminisme social i lluitaven
per l'accés a l'educació i el treball i la igualtat en l'àmbit domèstic. Arran d'aquesta
consciència, el 1934 es va crear a Barcelona el Grupo Cultural Femenino, amb
Soledad Estorach, Lola Iturbe, Pepita Carpena i Concha Liaño, entre altres amb l'objectiu
de fomentar la solidaritat entre les dones llibertàries i dotar-les d'un paper
més actiu als sindicats; i el mateix any, a Madrid, Lucía Sánchez Saornil i
Mercedes Comaposada van emprendre una tasca similar amb la creació del grup
d'afinitat Mujeres Libres, però amb uns objectius més centrats en la formació cultural
que en l'activitat sindical.
A principi de
1936 tots dos grups van començar a coordinar-se i de seguida es va plantejar la
necessitat de fundar una revista titulada Mujeres
Libres que afavorís la capacitació de les dones i facilités la creació d'una
xarxa de cordialitat femenina, un concepte semblant al que ara coneixem com a
sororitat. Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch Gascón
seran les grans animadores del projecte, que va concretar-se en la publicació
de tretze números entre maig de 1936 i la tardor de 1938.
Les integrants
fundacionals de Mujeres Libres pertanyien a una generació posterior a la de les
dues Tereses, però coneixien bé el seu ideari, tant perquè havien assistit a
les tertúlies que organitzava Claramunt, com perquè sabien del seu activisme i havien
llegit els seus escrits.
Els grups de
Madrid i Barcelona es van unificar al setembre de 1936 amb el nom d'Agrupación
de Mujeres Libres. La Federació de les 147 agrupacions de poble i de barri de
Mujeres Libres va aconseguir sumar més de 20.000 afiliades en dos anys. Al
contrari de la subordinació que manifestaven altres organitzacions femenines de
l'esquerra espanyola respecte a les organitzacions d'afiliació mixta afins
ideològicament, Mujeres Libres es va mantenir autònoma de la CNT, FAI i FIJL, i
va exigir ser considerada amb un estatus idèntic al d'aquestes organitzacions llibertàries
ja establertes.
El triomf del franquisme
va tallar d'arrel aquest moviment feminista, però durant la Transició dones
anarquistes de l'exili van entrar en contacte amb joves feministes llibertàries
de l'interior i fruit d'aquesta relació van aparèixer nous grups feministes amb
consciència social i d'ideologia llibertària a Barcelona, Madrid, Saragossa,
Sevilla i València, que van ser actius fins al 1985.
Per cloure la
seva xerrada, Laura Vicente va remarcar la necessitat d'allunyar els estudis
històrics de l'àmbit acadèmic perquè el passat no ha de ser considerat una
natura morta, sinó el terreny fèrtil sobre el qual s'ha de construir el
present.
Una setmana
després, el 16 de gener, es va celebrar en el mateix marc una taula rodona
titulada «Anarquisme i feminisme, avui», moderada per Àngels Font (SAD-CGT de
Terrassa), amb la participació de Rosalia Molina (Dones Llibertàries), Montse
Sánchez (secretària de Gènere de la CGT de Catalunya) i Maria Cardona (Rudes
Rebels).
Per encetar
l'acte, Àngels Font va plantejar a les ponents quina era la seva visió sobre la
situació de la dona a la societat actual i davant de què es troba pel que fa a
la legislació i la cultura.
Rosalia Molina
va assenyalar que en els darrers 45 anys el context ha canviat molt, ja que es
va triomfar en les lluites pel dret a l'avortament i el divorci i contra la
consideració de l'adulteri com a delicte, i que el feminisme ha calat a la
societat; i que sens dubte s'anirà avançant perquè les joves tenen les idees
molt clares, se les veu molt empoderades i són conscients de la sororitat. Tot
i així —va observar—, encara hi ha discriminació a causa de la bretxa salarial,
la precarietat laboral —especialment en el cas de les dones migrants— i la
manca de reconeixement del treball realitzat dins el context familiar.
Maria Cardona va
admetre que hi ha hagut millores, però també va advertir que han estat
insuficients i fràgils, i que ara mateix hi ha perill d'una involució. En nom
del seu col·lectiu va afirmar que les feministes s'haurien d'implicar més en la
lluita contra l'heteronormativitat i la monogàmia com a institució, i així
mateix en el combat contra el capitalisme. En aquest sentit, cal evitar les
falses il·lusions —va alertar fent referència a les aportacions de Silvia
Federici—, el capitalisme no retrocedeix si no és per prendre impuls i seguir
avançant.
Montse Sánchez
va coincidir en tots els aspectes assenyalats per les seves companyes de taula i
va aprofundir en el cas de la bretxa salarial que no tan sols es manifesta en
una discriminació pel que fa als sous, sinó també en les dificultats per
accedir a càrrecs de responsabilitat en l'àmbit dels centres de treball.
A continuació,
la moderadora els va preguntar quins objectius hauria de perseguir el feminisme
i el feminisme llibertari en concret avui, una vegada assolits en certa manera
el dret a un treball remunerat, a una educació integral i a la igualtat en
l’àmbit domèstic pel que lluitaren les dones de temps passats.
Rosalia Molina
va indicar la necessitat de reconèixer la diversitat dels feminismes,
especialment el de les dones del tercer mon, sense oblidar que a més de lluitar
contra la dissimetria de gènere cal fer-ho contra la dissimetria de classe
social, i en aquest sentit va recordar que la precarietat i la pobresa energètica
castiguen especialment les dones. Va acabar la seva intervenció afirmant que el
feminisme ha de ser anticapitalista, ecologista i antimilitarista.
La intervenció
de Maria Cardona es va iniciar amb l'advertiment que el feminisme llibertari ha
d'incomodar i fer remoure consciències, que s'ha d'enfrontar amb el feminisme
neoliberal i l'institucional ja que l'empoderament de la dona no pot tenir com
a objectiu que algunes acabin convertint-se en explotadores o escalant llocs en
el mon polític. També va advertir que davant la violència de gènere les
llibertàries han de combatre el simplisme dels discursos autoritaris i
punitius.
Montse Sánchez
va ser rotunda, segons el seu parer cal lluitar amb totes les forces per acabar
d'una vegada amb el patriarcat i el capitalisme desenvolupant la lluita
feminista en tots el fronts: familiar, escolar, laboral i sindical.
La tercera
qüestió tractada va ser la de la sororitat. Àngels Font va interpel·lar les
participants posant sobre la taula la qüestió de amb qui cal comptar per treballar
des del feminisme de classe.
Rosalia Molina no
va tenir dubtes a l'hora de defensar la necessitat de fer confluir totes les
feministes en la lluita contra el masclisme i de fomentar la solidaritat entre
dones de totes les procedències i condicions.
Maria Cardona va
manifestar que el seu col·lectiu, tot i practicar el feminisme de classe, creu que
no es pot excloure ningú de les xarxes de suport mutu i, a més, va assenyalar
que, a diferència dels àmbits masculinitzats, aquestes xarxes en realitat han
existit des de sempre entre les dones.
Montse Sánchez,
com les seves companyes de debat, va opinar que aquesta sororitat s'ha de
construir dialogant, parlant i escoltant totes les dones, sense exclusions.
Àngels Font —per
cloure el debat— va demanar el parer de les ponents sobre quines són les
oportunitats de què gaudeix la lluita feminista actual i quines les dificultats.
Per a Rosalia
Molina, tot i que la societat actual és en general favorable al feminisme,
aquest també té enemics poderosos com els mitjans de comunicació al servei dels
grups de pressió conservadors i l'Església catòlica, que segueix sent una força
poderosa i retrògrada.
Que el feminisme
està de moda és un fet— va admetre com a positiu Maria Cardona— i això
afavoreix les reivindicacions de les dones, però també pot representar un
perill perquè pot fer que el moviment reivindicatiu es dilueixi i es conformi
amb assolir petits objectius.
Montse Sánchez
va reconèixer que l'amplitud dels fronts de lluita a què s'enfronten les dones
fa que efectivament algunes exigències es dilueixin quan se'n prioritzen d'altres.
Res en especial hauria de ser prioritari —va afirmar—, perquè en realitat tots
els objectius ho són.
L'acte va acabar
amb la intervenció d'algunes persones presents entre el públic. A la primera,
un octogenari es va doldre que tot el que havia sentit a les ponents ja ho
havia escoltat a la seva tieta exiliada feia 75 anys i va dir sentir-se trist
perquè, després de tants anys perduts a causa del franquisme i les seves
seqüeles, les forces enemigues de la llibertat estiguessin prenent força de
nou.
Com a resposta a
una pregunta, des de la taula es va fer una crítica a la institucionalització
del feminisme amb interessos electoralistes per part d'alguns partits que, a
més de diluir objectius, busca a consciència invisibilitzar els feminismes més combatius.
Aquesta afirmació que va ser contestada per Rosa Maria Fernández —que a l’any
1991 va ser la primera regidora per a la promoció de la dona en un ajuntament
espanyol— qui va assenyalar que no es pot generalitzar i que des de les
institucions es pot coordinar el treball dels grups de dones i fer arribar més
fàcilment les reivindicacions als governants.
Van seguir
altres intervencions, com una en què es van denunciar comportaments masclistes
en els grups d'esquerres —en forma d'agressions no tan sols físiques, sinó
també psicològiques o discriminatòries—, fins i tot dins dels mateixos
col·lectius llibertaris, i es va demanar que, per un fals sentit de la
companyonia o per una errònia fidelitat a l'organització, els homes i dones
d'esquerres no miressin cap a un altre costat quan es visqués una situació
semblant.
L'última persona
en prendre la paraula va ser una adolescent que es va plànyer de la poca implicació
de la gent de la seva edat en la lluita feminista. Després de la seva
intervenció es va donar per conclòs l'acte, convidant tots els presents a
perseverar en la lluita per una societat més justa i lliure.
