EXPOSICIÓ I XERRADES SOBRE DONES ANARQUISTES I FEMINISME A TERRASSA

EXPOSICIÓ I XERRADES SOBRE DONES ANARQUISTES I FEMINISME A TERRASSA

L'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i Arxiu Històric de Terrassa va acollir entre els dies 9 i 17 de gener d'enguany, a proposta del SAD de la CGT de Terrassa, la mostra Mujeres en el anarquismo español, gairebé un centenar de biografies de dones anarquistes —presentades en 29 panells organitzats en sis blocs que responen a diferents etapes— que homenatgen els milers de dones anònimes que amb la seva militància i compromís ideològic han contribuït a forjar la història del moviment llibertari i també de la lluita per l'emancipació de la dona.

Coincidint amb la inauguració, la historiadora Laura Vicente va oferir la conferència «Història en femení: dones anarquistes (1870-1980)», en què va repassar la trajectòria de les dones llibertàries a Espanya des del segle XIX fins a la Transició.

Laura Vicente va començar la seva conferència indicant que al segle XIX i el primer terç del XX la situació de la dona estava condicionada tant unes lleis que establien el domini masculí i la inferioritat femenina com per uns mecanismes culturals de control social fortament discriminadors, i que a causa d'això la dona patia dificultats per accedir a la propietat, a l'educació i al treball com si fos, des del punt de vista jurídic, una eterna menor d'edat, ja que per ser present a l'espai públic depenia sempre d'un home, ja fos el pare, un germà, el marit o el fill gran.

La Segona República va suprimir les lleis sobre les quals s'assentava aquesta subordinació, però el franquisme va fer marxa enrere en la igualtat entre els dos sexes davant la llei i va impulsar el model de dona que podem anomenar «l'àngel de la llar», l'estereotip de la domesticitat segons el qual la seva funció exclusiva és la maternitat i el seu paper a la família — fins i tot en contra de la raó i la seva pròpia salut— és la dedicació als altres amb una abnegació silenciosa. Tret d'aquells cinc anys —va indicar Laura Vicente—, la dona a Espanya només fa 40 anys que viu en un estat amb lleis igualitàries, però per desgràcia bona part del discurs de la domesticitat ha perdurat fins avui.

Les primeres veus que denunciaven l'opressió de la dona es van alçar ja cap al 1830, vinculades al socialisme utòpic i al pensament il·lustrat. Més tard, les reivindicacions feministes van ser assumides per algunes dones que, des de l'ideari republicà, van qüestionar la influencia negativa de l'Església catòlica i van centrar les seves crítiques en els fonaments de la institució matrimonial, alhora que plantejaven una nova forma d'entendre les relacions amoroses basada en la llibertat i l'autonomia femenina aconseguida sobretot a través de l'accés a l'educació i al treball.

A la dècada del 1870 una part d'aquestes dones republicanes va evolucionar cap a l'internacionalisme. Entre aquestes cal destacar la figura de Guillermina Rojas Orgis, que el 1871 va clamar en un míting de Federación Regional Española de la Primera Internacional en contra de la família i el matrimoni burgesos. Laura Vicente va recordar com la mateixa FRE, imbuïda per les reivindicacions femenistes, va emetre el 1872 un dictamen en què proclamava: «La mujer es un ser libre e inteligente, y por lo tanto responsable de sus actos, lo mismo que el hombre; pues si esto es así, lo necesario es ponerla en condiciones de libertad para que se desenvuelva según sus facultades. Ahora bien, si relegamos a la mujer exclusivamente a las faenas domésticas, es someterla, como hasta aquí, a la dependencia del hombre, y por lo tanto quitarla su libertad».

Uns pocs anys després va començar l'activitat militant de Teresa Claramunt i Teresa Mañé, dues de les veus femenines més destacades de l'anarquisme espanyol. La primera, feminista a partir de l'experiència quotidiana, va participar activament en la constitució d'organitzacions de dones treballadores, i la segona que era feminista a partir de la reflexió racional era partidària d'organismes mixtos... però totes dues criticaven l'arquetip femení conservador i defensaven un feminisme social basat en l'accés a l'educació i al treball, i que el fet de que la naturalesa femenina fos diferent de la masculina, no s'havia de traduir en una subordinació de la dona a l'home. Cap d'elles va fer servir l'expressió «sistema patriarcal», però tenien clar que l'estructura d'una societat autòritaria i explotadora es basteix sobre la diferència de drets entre homes i dones.

A final del segle XIX i començaments del XX —va prosseguir Laura Vicente— es podia trobar un bon estol de dones anarquistes i lliurepensadores que des de diferents pressupostos coincidien en la necessitat del control de la natalitat, d'una nova ètica sexual, de la lluita contra la repressió sexual i d'una educació laica, mixta i integral.

Dins del Moviment Llibertari hi havia força dones que defensaven el feminisme social i lluitaven per l'accés a l'educació i el treball i la igualtat en l'àmbit domèstic. Arran d'aquesta consciència, el 1934 es va crear a Barcelona el Grupo Cultural Femenino, amb Soledad Estorach, Lola Iturbe, Pepita Carpena i Concha Liaño, entre altres amb l'objectiu de fomentar la solidaritat entre les dones llibertàries i dotar-les d'un paper més actiu als sindicats; i el mateix any, a Madrid, Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Comaposada van emprendre una tasca similar amb la creació del grup d'afinitat Mujeres Libres, però amb uns objectius més centrats en la formació cultural que en l'activitat sindical.

A principi de 1936 tots dos grups van començar a coordinar-se i de seguida es va plantejar la necessitat de fundar una revista titulada Mujeres Libres que afavorís la capacitació de les dones i facilités la creació d'una xarxa de cordialitat femenina, un concepte semblant al que ara coneixem com a sororitat. Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch Gascón seran les grans animadores del projecte, que va concretar-se en la publicació de tretze números entre maig de 1936 i la tardor de 1938.

​​Les integrants fundacionals de Mujeres Libres pertanyien a una generació posterior a la de les dues Tereses, però coneixien bé el seu ideari, tant perquè havien assistit a les tertúlies que organitzava Claramunt, com perquè sabien del seu activisme i havien llegit els seus escrits.

Els grups de Madrid i Barcelona es van unificar al setembre de 1936 amb el nom d'Agrupación de Mujeres Libres. La Federació de les 147 agrupacions de poble i de barri de Mujeres Libres va aconseguir sumar més de 20.000 afiliades en dos anys. Al contrari de la subordinació que manifestaven altres organitzacions femenines de l'esquerra espanyola respecte a les organitzacions d'afiliació mixta afins ideològicament, Mujeres Libres es va mantenir autònoma de la CNT, FAI i FIJL, i va exigir ser considerada amb un estatus idèntic al d'aquestes organitzacions llibertàries ja establertes.

El triomf del franquisme va tallar d'arrel aquest moviment feminista, però durant la Transició dones anarquistes de l'exili van entrar en contacte amb joves feministes llibertàries de l'interior i fruit d'aquesta relació van aparèixer nous grups feministes amb consciència social i d'ideologia llibertària a Barcelona, Madrid, Saragossa, Sevilla i València, que van ser actius fins al 1985.

Per cloure la seva xerrada, Laura Vicente va remarcar la necessitat d'allunyar els estudis històrics de l'àmbit acadèmic perquè el passat no ha de ser considerat una natura morta, sinó el terreny fèrtil sobre el qual s'ha de construir el present.

Una setmana després, el 16 de gener, es va celebrar en el mateix marc una taula rodona titulada «Anarquisme i feminisme, avui», moderada per Àngels Font (SAD-CGT de Terrassa), amb la participació de Rosalia Molina (Dones Llibertàries), Montse Sánchez (secretària de Gènere de la CGT de Catalunya) i Maria Cardona (Rudes Rebels).

Per encetar l'acte, Àngels Font va plantejar a les ponents quina era la seva visió sobre la situació de la dona a la societat actual i davant de què es troba pel que fa a la legislació i la cultura.

Rosalia Molina va assenyalar que en els darrers 45 anys el context ha canviat molt, ja que es va triomfar en les lluites pel dret a l'avortament i el divorci i contra la consideració de l'adulteri com a delicte, i que el feminisme ha calat a la societat; i que sens dubte s'anirà avançant perquè les joves tenen les idees molt clares, se les veu molt empoderades i són conscients de la sororitat. Tot i així —va observar—, encara hi ha discriminació a causa de la bretxa salarial, la precarietat laboral —especialment en el cas de les dones migrants— i la manca de reconeixement del treball realitzat dins el context familiar.

Maria Cardona va admetre que hi ha hagut millores, però també va advertir que han estat insuficients i fràgils, i que ara mateix hi ha perill d'una involució. En nom del seu col·lectiu va afirmar que les feministes s'haurien d'implicar més en la lluita contra l'heteronormativitat i la monogàmia com a institució, i així mateix en el combat contra el capitalisme. En aquest sentit, cal evitar les falses il·lusions —va alertar fent referència a les aportacions de Silvia Federici—, el capitalisme no retrocedeix si no és per prendre impuls i seguir avançant.

Montse Sánchez va coincidir en tots els aspectes assenyalats per les seves companyes de taula i va aprofundir en el cas de la bretxa salarial que no tan sols es manifesta en una discriminació pel que fa als sous, sinó també en les dificultats per accedir a càrrecs de responsabilitat en l'àmbit dels centres de treball.

A continuació, la moderadora els va preguntar quins objectius hauria de perseguir el feminisme i el feminisme llibertari en concret avui, una vegada assolits en certa manera el dret a un treball remunerat, a una educació integral i a la igualtat en l’àmbit domèstic pel que lluitaren les dones de temps passats.

Rosalia Molina va indicar la necessitat de reconèixer la diversitat dels feminismes, especialment el de les dones del tercer mon, sense oblidar que a més de lluitar contra la dissimetria de gènere cal fer-ho contra la dissimetria de classe social, i en aquest sentit va recordar que la precarietat i la pobresa energètica castiguen especialment les dones. Va acabar la seva intervenció afirmant que el feminisme ha de ser anticapitalista, ecologista i antimilitarista.

La intervenció de Maria Cardona es va iniciar amb l'advertiment que el feminisme llibertari ha d'incomodar i fer remoure consciències, que s'ha d'enfrontar amb el feminisme neoliberal i l'institucional ja que l'empoderament de la dona no pot tenir com a objectiu que algunes acabin convertint-se en explotadores o escalant llocs en el mon polític. També va advertir que davant la violència de gènere les llibertàries han de combatre el simplisme dels discursos autoritaris i punitius.

Montse Sánchez va ser rotunda, segons el seu parer cal lluitar amb totes les forces per acabar d'una vegada amb el patriarcat i el capitalisme desenvolupant la lluita feminista en tots el fronts: familiar, escolar, laboral i sindical.

La tercera qüestió tractada va ser la de la sororitat. Àngels Font va interpel·lar les participants posant sobre la taula la qüestió de amb qui cal comptar per treballar des del feminisme de classe.

Rosalia Molina no va tenir dubtes a l'hora de defensar la necessitat de fer confluir totes les feministes en la lluita contra el masclisme i de fomentar la solidaritat entre dones de totes les procedències i condicions.

Maria Cardona va manifestar que el seu col·lectiu, tot i practicar el feminisme de classe, creu que no es pot excloure ningú de les xarxes de suport mutu i, a més, va assenyalar que, a diferència dels àmbits masculinitzats, aquestes xarxes en realitat han existit des de sempre entre les dones.

Montse Sánchez, com les seves companyes de debat, va opinar que aquesta sororitat s'ha de construir dialogant, parlant i escoltant totes les dones, sense exclusions.

Àngels Font —per cloure el debat— va demanar el parer de les ponents sobre quines són les oportunitats de què gaudeix la lluita feminista actual i quines les dificultats.

Per a Rosalia Molina, tot i que la societat actual és en general favorable al feminisme, aquest també té enemics poderosos com els mitjans de comunicació al servei dels grups de pressió conservadors i l'Església catòlica, que segueix sent una força poderosa i retrògrada.

Que el feminisme està de moda és un fet— va admetre com a positiu Maria Cardona— i això afavoreix les reivindicacions de les dones, però també pot representar un perill perquè pot fer que el moviment reivindicatiu es dilueixi i es conformi amb assolir petits objectius.

Montse Sánchez va reconèixer que l'amplitud dels fronts de lluita a què s'enfronten les dones fa que efectivament algunes exigències es dilueixin quan se'n prioritzen d'altres. Res en especial hauria de ser prioritari —va afirmar—, perquè en realitat tots els objectius ho són.

L'acte va acabar amb la intervenció d'algunes persones presents entre el públic. A la primera, un octogenari es va doldre que tot el que havia sentit a les ponents ja ho havia escoltat a la seva tieta exiliada feia 75 anys i va dir sentir-se trist perquè, després de tants anys perduts a causa del franquisme i les seves seqüeles, les forces enemigues de la llibertat estiguessin prenent força de nou.

Com a resposta a una pregunta, des de la taula es va fer una crítica a la institucionalització del feminisme amb interessos electoralistes per part d'alguns partits que, a més de diluir objectius, busca a consciència invisibilitzar els feminismes més combatius. Aquesta afirmació que va ser contestada per Rosa Maria Fernández —que a l’any 1991 va ser la primera regidora per a la promoció de la dona en un ajuntament espanyol— qui va assenyalar que no es pot generalitzar i que des de les institucions es pot coordinar el treball dels grups de dones i fer arribar més fàcilment les reivindicacions als governants.

Van seguir altres intervencions, com una en què es van denunciar comportaments masclistes en els grups d'esquerres —en forma d'agressions no tan sols físiques, sinó també psicològiques o discriminatòries—, fins i tot dins dels mateixos col·lectius llibertaris, i es va demanar que, per un fals sentit de la companyonia o per una errònia fidelitat a l'organització, els homes i dones d'esquerres no miressin cap a un altre costat quan es visqués una situació semblant.

L'última persona en prendre la paraula va ser una adolescent que es va plànyer de la poca implicació de la gent de la seva edat en la lluita feminista. Després de la seva intervenció es va donar per conclòs l'acte, convidant tots els presents a perseverar en la lluita per una societat més justa i lliure.